La restricció de materialitat
La restricció de materialitat és un llindar utilitzat per determinar si les transaccions comercials són importants per als resultats financers d'una empresa. Si una transacció és prou important per superar el llindar de restricció, es registra als registres financers i, per tant, apareix als estats financers. Si una transacció no compleix aquest nivell llindar, és possible que no es registri als registres financers o que es pugui tractar de manera diferent, segons les circumstàncies.
Per exemple, un controlador d’empresa decideix que la restricció de materialitat del negoci és de 20.000 dòlars. Es compra un actiu per 18.000 dòlars. Com que la mida d’aquesta compra està per sota del nivell de materialitat, el controlador decideix carregar la compra en concepte de despeses, en lloc de registrar-la com un actiu fix que s’amortitzarà durant molts anys, segons la política normal de l’empresa.
Com a exemple més, el controlador de la mateixa empresa ha de decidir si registra un pagament d’una assegurança mèdica de 50.000 dòlars que s’aplica al mes següent com a despesa de prepagament en el període actual, o carregar-lo a compte. Atès que aquest import supera el nivell de materialitat, el controlador hauria de registrar inicialment el pagament com a despesa prepagada i carregar-lo en concepte de despesa en el període següent, segons la política normal de l’empresa.
Un negoci més gran tindrà una restricció de materialitat més elevada, ja que el seu nivell de vendes és molt superior al d’una entitat més petita. Una entitat multinacional pot establir un llindar de materialitat de 1.000.000 de dòlars, mentre que una petita ferreteria local pot tenir un llindar de 1.000 dòlars.
La restricció de materialitat és una consideració clau en el procés de tancament de llibres i ajuda els comptables en permetre'ls utilitzar les alternatives de registre de transaccions més senzilles per a articles més petits.
