Com calcular una taxa de treball
Les taxes de mà d’obra s’utilitzen per determinar tant el preu del temps que els empleats cobren als clients com el cost d’aquest temps per als empleats. Quan s’utilitza una taxa de treball per definir el cost de la mà d’obra, es pot refinar encara més en el cost incremental de la mà d’obra o en el cost total de la mà d’obra. Penseu en les següents diferències i usos:
Taxa de treball incremental. Aquesta taxa és el cost de la mà d'obra que es generarà si es pren una acció específica. Per exemple, si es demana a un empleat que treballi una hora addicional, la taxa de treball incremental probablement inclourà el salari base de la persona, qualsevol diferencial de torn associat i impostos sobre la nòmina. El concepte pot donar resultats molt diferents, ja que demanar a algú que faci hores extres produeix una taxa de treball incremental un 50% superior. Aquesta informació s’utilitza més sovint quan un client sol·licita una producció especial a un preu reduït i s’ha de calcular el benefici incremental.
Taxa de treball totalment carregada. Aquesta tarifa conté tots els costos possibles associats a un empleat, dividit pel nombre total d’hores treballades per l’empleat. Per exemple, el cost pot incloure la contribució de l’empresa al pla de pensions de l’empleat, tots els costos de la prestació, impostos sobre la nòmina, hores extraordinàries, diferencial de torns i el nivell base de compensació. Aquesta taxa s’agrega normalment per a classificacions senceres d’empleats, de manera que (per exemple) la taxa de treball totalment carregada per a un operador mitjà de màquines pot estar disponible habitualment.
Quan s’ha d’utilitzar una taxa de mà d’obra com a taxa de facturació d’un empleat a un client, cal tenir en compte diverses consideracions en el seu càlcul. Com a mínim, la taxa de treball no pot ser inferior al cost incremental de l’empleat, ja que d’una altra manera l’empresari perdria diners per cada hora treballada per l’empleat. En canvi, és habitual incorporar a la taxa de treball una distribució de la despesa general de l’empresa i un percentatge de beneficis estàndard, de manera que s’estableixi un cost a llarg termini completament carregat com a taxa de treball mínima possible a cobrar. Una altra opció és fixar simplement la taxa de treball al que suportarà el mercat, que pot ser substancialment superior al cost d'un empleat. En aquest darrer cas, la quantitat de beneficis obtinguts per l’empresari es pot redimensionar si la demanda d’un empleat és substancial.
