Definició òptima de l'estructura del capital
L’estructura de capital òptima d’una empresa és la combinació de finançament de deute i renda variable que minimitza el seu cost mitjà ponderat de capital alhora que maximitza el seu valor de mercat. El finançament de deutes és menys costós que el finançament de renda variable, ja que la despesa d’interès associada al deute és deduïble d’impostos, mentre que els pagaments de dividends no són deduïbles d’impostos. Aquest diferencial de cost no implica que l'estructura de capital òptima estigui integrada exclusivament pel deute, ja que una quantitat excessiva de deute augmenta el risc de fallida, cosa que redueix el valor de mercat d'una empresa. En canvi, l'estructura òptima implica una barreja de deute de menor cost i una quantitat suficient de finançament de renda variable més alt per mitigar el risc de no poder amortitzar el deute. Pot ser difícil trobar el punt exacte d’optimització, de manera que els gestors solen intentar operar dins d’un ventall de valors.
Si una empresa té fluxos d’efectiu molt variables, és menys capaç de amortitzar el deute pendent. En aquesta situació, és probable que l’estructura de capital òptima contingui molt poc deute i una gran quantitat de recursos propis. Per contra, si una empresa té fluxos d’efectiu constants i constants, pot tolerar una càrrega de deute molt més gran; l'estructura de capital òptima resultant conté un percentatge de deute molt superior.
L’estructura del capital es mesura habitualment amb la ràtio deute-renda variable. La proporció se sol representar en una línia de tendència per veure com va canviant amb el pas del temps. També es pot comparar amb la mateixa ràtio per a altres empreses de la mateixa indústria, per veure si la direcció de l'empresa empra una quantitat inusual de deute dins de la seva estructura de capital. La direcció també pot rebre senyals de la comunitat inversora sobre la percepció de la seva estructura de capital al mercat; això pot passar per la forma d’augmentar els tipus d’interès del deute nou quan els inversors pensen que l’estructura del capital es torna massa desequilibrada a favor del deute.
