Variància laboral
Una variació laboral sorgeix quan el cost real associat a una activitat laboral varia (millor o pitjor) de la quantitat esperada. L’import esperat sol ser un import pressupostat o estàndard. El concepte de variància laboral s’utilitza amb més freqüència a l’àrea de producció, on s’anomena variació laboral directa. Aquesta variància es pot subdividir en dues variàncies addicionals, que són:
Variància de l'eficiència laboral. Mesura la diferència entre les hores reals i les esperades treballades, multiplicada per la tarifa horària estàndard.
Variància de la taxa de treball. Mesura la diferència entre el cost horari real i el previst, multiplicat per les hores reals incorregudes.
La variància laboral es pot utilitzar en qualsevol part d’una empresa, sempre que hi hagi una despesa de compensació que es pugui comparar amb una quantitat estàndard. També pot incloure una sèrie de despeses, que comencen només amb la compensació base pagada, i pot incloure també impostos sobre la nòmina, bonificacions, el cost de les subvencions d’estoc i fins i tot els beneficis pagats.
L’ús de la variància laboral és qüestionable en un entorn de producció, per dos motius:
Altres costos solen ser amb diferència la major part de les despeses de fabricació, cosa que fa que la mà d’obra sigui poc important.
Els costos directes de la mà d’obra han demostrat ser considerablement inferiors a les variables i, per tant, menys subjectes a canvis del que es podria esperar, cosa que ens permet preguntar-nos per què es calcula la variància pel que és essencialment un cost fix.
La variació laboral és particularment sospitosa quan el pressupost o l’estàndard en què es basa no té cap semblança amb els costos reals. Per exemple, el departament d'enginyeria pot establir estàndards laborals al nivell teòricament assolible, cosa que significa que els resultats reals gairebé mai seran tan bons, donant lloc a una sèrie contínua de variacions desfavorables molt grans. Alternativament, un gerent podria utilitzar la pressió política per augmentar artificialment els estàndards laborals; això facilita la millora dels estàndards, donant lloc a variacions sempre favorables que milloren artificialment el rendiment del gestor.
