cdestem.com

Les ràtios financeres comparen els resultats de diferents partides dels estats financers. L'anàlisi d'aquestes ràtios està dissenyada per extreure conclusions sobre el rendiment financer, la liquiditat, l'apalancament i l'ús d'actius d'una empresa. Aquest tipus d’anàlisi s’utilitza àmpliament, ja que es basa únicament en la informació localitzada en els estats financers, que en general és fàcil d’obtenir. A més, els resultats es poden comparar amb les mitjanes de la indústria o amb els resultats d’empreses de referència, per veure el rendiment d’una empresa en comparació amb altres organitzacions.

Les categories de ràtios financeres que s’utilitzen amb finalitats d’anàlisi són les següents:

• Relacions de rendiment. Aquestes ràtios es deriven dels ingressos i de les línies de partida de despeses agregades del compte de pèrdues i guanys i mesuren la capacitat d'una empresa per generar beneficis. El més important d’aquestes ràtios són la ràtio de benefici brut i la ràtio de benefici net.
• Relacions de liquiditat. Aquestes ràtios comparen les partides del balanç i mesuren la capacitat d'una empresa per pagar les seves factures de manera oportuna. El principal entre aquestes ràtios és la ràtio actual i ràpida, que compara certs actius corrents amb els passius corrents.
• Ràtios de palanquejament i cobertura. Aquestes ràtios s’utilitzen per estimar els imports comparatius de deute, patrimoni net i actius d’una empresa, així com la seva capacitat per pagar els seus deutes. El més comú d’aquestes ràtios és la ràtio deute / renda variable i la ràtio d’interessos guanyats.
• Relacions d'activitat. Aquestes ràtios s’utilitzen per calcular la velocitat de rotació d’actius i passius, comparant determinades partides del balanç i del compte de pèrdues i guanys. La ràpida rotació d’actius implica un alt nivell d’excel·lència operativa. El més comú d’aquestes ràtios són els dies de vendes pendents, la rotació d’inventari i la facturació dels deutes.

L’anàlisi de la ràtio financera només és possible quan una empresa construeix els seus estats financers de manera coherent, de manera que els comptes de llibres generals subjacents s’agrupen sempre en les mateixes partides dels estats financers. En cas contrari, la informació proporcionada variarà d’un període a l’altre, cosa que farà inútil l’anàlisi de tendències a llarg termini.